Translate

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Panellets



La festa de  tots Sants es molt  tradicional a Catalunya. Es celebra la castanyada i juntament amb les castanyes es habitual trobar els típics “panellets”. Com cada any i com moltes altres cases, tinc per costum fer-ne uns quants. Aquí teniu unes fotos.









Els panellets són un producte de rebosteria casolana, fets amb ametlla, sucre i rovell d'ou, bàsicament. En els de qualitat inferior, s'hi afegeix una part més o menys gran de moniato o patata. Poden anar coberts o no de pinyons i moltes cases en fan d'especials, segons el seu costum i imaginació, afegint-hi coco, xocolata, etc.




L'origen dels panellets com a menjar característic de la diada de Tots Sants és poc clar. Poden ser un record d'antics àpats funeraris: en alguns indrets la gent portava els panellets a l'església en cistells i se'ls menjava dins del mateix temple en comunitat. En les poblacions de la Catalunya vella, hi havia el costum de celebrar una menjada després de la mort d'algun familiar. Aquest menjar tenia un caire ritual en la forma de parar la taula, la distribució dels comensals i els menjars que es donaven.

Un altre costum, comú a molts pobles d'Europa, però que a casa nostra sembla haver desaparegut, és el de fer ofrenes rituals a l'església o davant la sepultura. Una de les ofrenes més característiques és la de menjars, especialment de pa. Aquests menjars devien servir simbòlicament a l'ànima del difunt en el seu viatge al més enllà. Aquestes pràctiques, d'origen molt anterior al cristianisme, han perviscut fins a temps recents.




És cert que, dins aquesta comunitat abstracte i absolutament diversa com és “els àrabs” hi ha països que fan uns dolços molt bons semblants als panellets. Al Magreb, per exemple. Però també és cert que la “cultura àrab” no és la única que té aquesta menja en la seva tradició gastronòmica. A l’Índia, al Japó o al Nepal (per esmentar només alguns països que conec de primera mà), també mengen un cosa molt semblant als panellets. Els panellets indis, nepalesos o japonesos són conceptualment iguals que els catalans: una bola de massapà condimentada, arrebossada amb els fruits del temps i posat a coure. Evidentment, no els anomenen “panellets”.

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Pa amb tomàquet i pernil


Pa amb tomàquet
L'origen del pa amb tomàquet és el pa amb oli, que existeix a tota la mediterrània. De vegades és l'oli el que es tira sobre la llesca de pa, torrada o no, o bé el pa amb el qual es suca l'oli, que sempre és d'oliva. A Catalunya, el mètode era el que es fa encara amb el pa amb oli, o pamboli, a les Balears, o sigui, tirar un raig d'oli sobre la llesca de pa. 

El tomàquet va entrar a Europa a partir del segle XVI però no es va afegir al pa amb oli, que ja era tradicional, fins a uns dos segles més tard. Sí que existia ja en aquesta època la variant de pa torrat, fregat amb all i amanit amb oli. La primera referència directa escrita d'aquesta recepta apareix al segle XVII, amb el nom de panboli bo, al Modo de cuynar a la mallorquina de Jaume Martí Oliver.

Per què fos pa amb tomàquet calia que el tomàquet estigués present a la cuina catalana. Josep Lladonosa i Giró diu que la primera documentació d'això data del segle XVIII.[2] El cuiner, nascut l'any 1938, recorda que la seva àvia Júlia li havia explicat que ja els seus pares, és a dir, els besavis de Lladonosa, menjaven concretament pa amb tomàquet. Amb més precisió, Nèstor Luján afirma que la primera referència escrita de pa amb tomàquet data de 1884 i segons la seva tesi s'hauria ideat al món rural en moment d'abundància de tomàquets, que s'aprofitarien per estovar el pa sec. Nèstor Luján explica que la implantació del pa amb tomàquet a Catalunya no té res a veure amb la immigració murciana vinguda a Barcelona per a l'Exposició de 1929 com havien volgut insinuar erròniament alguns autors

Alguns autors, com Lladonosa, postulen que els plats simples i econòmics no han estat tradicionalment prou apreciats com per a ésser escrits en receptaris, i menys encara quan la seva elaboració pot semblar evident. Això explicaria el poc coneixement escrit que es té sobre l'origen del pa amb tomàquet.

El pa amb tomàquet és una de les preparacions més característiques i originals de la cuina catalana, i que forma part del seu Corpus Culinari. Alguns consideren que es pot considerar el plat insígnia de la cuina catalana. Consisteix en una llesca de pa sucat amb mig tomàquet madur i amanit amb oli d'oliva i sal.
A més la manera més tradicional i coneguda a Catalunya de servir el pa amb tomàquet, es acompanyant-ho amb un bon pernil.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Els mercats a l'edat mitjana



A Catalunya se celebren fires i mercats des d’abans de l’edat mitjana. Van néixer davant la necessitat d’establir un punt de trobada entre comerciants i compradors i continuen vigents. En ple segle XXI, són un lloc de trobada social amb fama de tenir un assortiment de qualitat.

Des de temps primitius hi ha hagut intercanvi de béns i productes entre persones i pobles. Els orígens dels intercanvis comercials, però, es remunten a l’àgora atenenca. Malgrat el pas del temps, els mercats i les fires no han deixat de ser un lloc d’articulació social, de trobada entre els que tenen la necessitat de vendre i els que desitgen adquirir. Una ‘àgora’ en la qual els productes s’exposen, on els colors i les olors es barregen i on es pot establir, moltes vegades, contacte directe amb el productor.
Els mercats, com els coneixem ara, es van començar a gestar sobretot a l’edat mitjana com a resposta a l’escassetat de subministraments per les aglomeracions humanes que van produir. Es tractava, sobretot, de fixar unes dates on la gent es pogués trobar. Amb els mercats també es van començar a regular les mesures, els pesos i les monedes que s’havien d’utilitzar per realitzar les transaccions.
En aquell moment, la celebració dels mercats depenia, sobretot, del gènere que s’havia de vendre. En canvi, les fires s’acostumaven a celebrar a l’entorn d’alguna festivitat religiosa i tenien una periodicitat anual. També depenien dels moviments anuals del bestiar –transhumància, rutes caravaneres i comercials marítimes–. La gent, doncs, anava a les fires tan sols durant una època de l’any a trobar productes assequibles.
Actualment a Catalunya hi ha moltes poblacions en les quals se celebren aquestes fires. Fins i tot, en alguns pobles una vegada a l’any reprodueixen els mercats que es feien durant l’edat mitjana i transformen els carrers. Aquest seria el cas de Guimerà, Peratallada, Batea, Vic o Montblanc, per posar alguns exemples.
A Catalunya, un dels mercats més antics dels quals es té constància és el de Bellcaire, al segle XIV, però n’hi ha molts altres que daten gairebé igual d’antic.
Amb el pas del temps, els mercats s’han transformat. Han canviat els productes i la imatge, però encara són una lloc de trobada social amb un assortiment de qualitat. Potser per aquest motiu, per la percepció de tradicionalitat i de bon gènere, els últims anys s’ha vist incrementat notablement el nombre de persones que, a vegades, arriben a recórrer quilòmetres per assistir a un mercat o a una fira en concret. Fruit d’aquest interès, des de diverses organitzacions, s’ha creat un seguit de rutes gastronòmiques: del Xató, del Vi i del Cava, de la Xocolata, del Formatge, dels Cellers Modernistes, de l’Oli... La gent recorre el país cercant la barreja entre tradició, qualitat i bona cuina.
 REf. http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/

Els mercats a l'edat mitjana