Pa amb tomàquet i pernil

Pa amb tomàquet
L'origen del pa amb tomàquet és el pa amb oli, que existeix a tota la mediterrània. De vegades és l'oli el que es tira sobre la llesca de pa, torrada o no, o bé el pa amb el qual es suca l'oli, que sempre és d'oliva. A Catalunya, el mètode era el que es fa encara amb el pa amb oli, o pamboli, a les Balears, o sigui, tirar un raig d'oli sobre la llesca de pa. 

El tomàquet va entrar a Europa a partir del segle XVI però no es va afegir al pa amb oli, que ja era tradicional, fins a uns dos segles més tard. Sí que existia ja en aquesta època la variant de pa torrat, fregat amb all i amanit amb oli. La primera referència directa escrita d'aquesta recepta apareix al segle XVII, amb el nom de panboli bo, al Modo de cuynar a la mallorquina de Jaume Martí Oliver.

Per què fos pa amb tomàquet calia que el tomàquet estigués present a la cuina catalana. Josep Lladonosa i Giró diu que la primera documentació d'això data del segle XVIII.[2] El cuiner, nascut l'any 1938, recorda que la seva àvia Júlia li havia explicat que ja els seus pares, és a dir, els besavis de Lladonosa, menjaven concretament pa amb tomàquet. Amb més precisió, Nèstor Luján afirma que la primera referència escrita de pa amb tomàquet data de 1884 i segons la seva tesi s'hauria ideat al món rural en moment d'abundància de tomàquets, que s'aprofitarien per estovar el pa sec. Nèstor Luján explica que la implantació del pa amb tomàquet a Catalunya no té res a veure amb la immigració murciana vinguda a Barcelona per a l'Exposició de 1929 com havien volgut insinuar erròniament alguns autors

Alguns autors, com Lladonosa, postulen que els plats simples i econòmics no han estat tradicionalment prou apreciats com per a ésser escrits en receptaris, i menys encara quan la seva elaboració pot semblar evident. Això explicaria el poc coneixement escrit que es té sobre l'origen del pa amb tomàquet.

El pa amb tomàquet és una de les preparacions més característiques i originals de la cuina catalana, i que forma part del seu Corpus Culinari. Alguns consideren que es pot considerar el plat insígnia de la cuina catalana. Consisteix en una llesca de pa sucat amb mig tomàquet madur i amanit amb oli d'oliva i sal.

A més la manera més tradicional i coneguda a Catalunya de servir el pa amb tomàquet, es acompanyant-ho amb un bon pernil.

Els mercats a l'edat mitjana

A Catalunya se celebren fires i mercats des d’abans de l’edat mitjana. Van néixer davant la necessitat d’establir un punt de trobada entre comerciants i compradors i continuen vigents. En ple segle XXI, són un lloc de trobada social amb fama de tenir un assortiment de qualitat.

Des de temps primitius hi ha hagut intercanvi de béns i productes entre persones i pobles. Els orígens dels intercanvis comercials, però, es remunten a l’àgora atenenca. Malgrat el pas del temps, els mercats i les fires no han deixat de ser un lloc d’articulació social, de trobada entre els que tenen la necessitat de vendre i els que desitgen adquirir. Una ‘àgora’ en la qual els productes s’exposen, on els colors i les olors es barregen i on es pot establir, moltes vegades, contacte directe amb el productor.

Els mercats, com els coneixem ara, es van començar a gestar sobretot a l’edat mitjana com a resposta a l’escassetat de subministraments per les aglomeracions humanes que van produir. Es tractava, sobretot, de fixar unes dates on la gent es pogués trobar. Amb els mercats també es van començar a regular les mesures, els pesos i les monedes que s’havien d’utilitzar per realitzar les transaccions.

En aquell moment, la celebració dels mercats depenia, sobretot, del gènere que s’havia de vendre. En canvi, les fires s’acostumaven a celebrar a l’entorn d’alguna festivitat religiosa i tenien una periodicitat anual. També depenien dels moviments anuals del bestiar –transhumància, rutes caravaneres i comercials marítimes–. La gent, doncs, anava a les fires tan sols durant una època de l’any a trobar productes assequibles.

Actualment a Catalunya hi ha moltes poblacions en les quals se celebren aquestes fires. Fins i tot, en alguns pobles una vegada a l’any reprodueixen els mercats que es feien durant l’edat mitjana i transformen els carrers. Aquest seria el cas de Guimerà, Peratallada, Batea, Vic o Montblanc, per posar alguns exemples.

A Catalunya, un dels mercats més antics dels quals es té constància és el de Bellcaire, al segle XIV, però n’hi ha molts altres que daten gairebé igual d’antic.

Amb el pas del temps, els mercats s’han transformat. Han canviat els productes i la imatge, però encara són una lloc de trobada social amb un assortiment de qualitat. Potser per aquest motiu, per la percepció de tradicionalitat i de bon gènere, els últims anys s’ha vist incrementat notablement el nombre de persones que, a vegades, arriben a recórrer quilòmetres per assistir a un mercat o a una fira en concret. Fruit d’aquest interès, des de diverses organitzacions, s’ha creat un seguit de rutes gastronòmiques: del Xató, del Vi i del Cava, de la Xocolata, del Formatge, dels Cellers Modernistes, de l’Oli... La gent recorre el país cercant la barreja entre tradició, qualitat i bona cuina.

 REf. http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/

Els mercats a l'edat mitjana

INFORMACIÓ SOBRE EL FORMATGE COMTE

El formatge: El Formatge Comté, una de les meravelles franceses, rei de reis, un dels preferits de Via Vàlia. Elaborat amb llet crua de vaca, té una forma de roda, cilíndrica, d’uns 12 cm d’alçada i un 65 d’amplada, amb un pes de vora els 40 Kg. És un formatge de muntanya, gran, elaborat a les suaus serralades del massís del jura, al Franc Comtat. Per elaborar una roda de Comté es necessiten aproximadament uns 500 litres de llet de vaca de les races montbéliarde (que representa la immensa majoria) i simmental française.

El Comté és un familiar del Gruyère, tot i que un pèl més suau que aquest, més dolç, i molt, molt ric en aromes que provenen de les increïblement riques pastures del Jura. És un formatge amb una llarguíssima història que es remunta, més o menys, cap al segle XXIII, quan es van crear les primeres fructeries (avui en dia anomenades fruitières). A les fruitières o formatgeries és on els pastors porten cada dia la llet que munyeixen matí i vespre. Allà s’elaborarà després el formatge cada dia, 365 dies a l’any. Cada fruitière, situades normalment als pobles del Jura, treballa amb els pastors del voltant, normalment vora la vintena. N’hi ha unes 175 a la regió que processen la llet de més de 3.000 granges, conformades per unes 100.000 vaques de les races esmentades. Cada fruitière elabora el seu propi comté, amb la seva pròpia personalitat i gust.

Elaborar una peça de comté és un procés que dura unes tres setmanes. Aleshores és quan entren en joc els afinadors. Els afinadors són aquells que maduren els comtés en caves condicions especials durant un mínim de quatre mesos i fins a 12, o 24, o, en comptadíssimes ocasions, fins a 36 mesos. Només les peces escollides, perfectes, es maduren fins a aquest punt. No cal dir que un tast d’un comté d’estiu de més de dos anys eleva l’experiència a una categoria inimaginable. En fi, qui l’hagi tastat alguna vegada entendrà perfectament de què parlem. I els que no, tasteu-lo; no ho oblidareu.

Les vaques pasturen durant entre sis i nou mesos a l’any en camps destinats a l’agricultura extensiva. Més o menys es calcula una hectàrea per vaca. De la llet que produeixen amb aquesta alimentació lliure d’herba fresca se n’elabora el comté d’estiu, el més apreciat, ric i complexe. Durant els mesos d’hivern s’alimenten de farratge, que fa el formatge una mica més blanc (ha perdut els carotens que sí tenen les herbes i les flors fresques) i li dóna un gust diferent. Qualsevol tipus de pinso o alimentació fermentada estan prohibits perquè afecten negativament al gust final del formatge.

El Comté va ser la primera AOC (denominació d’origen) creada a França. L’organisme regulador és molt estricte, i només es permet que les peces que compleixin uns mínims molt exigents portin l’etiqueta Comté, que pot ser verda, per als millors entre els millors, o marró, per a la resta.


Origen i procedència:El formatge Comté prové del massís del Jura, que corre paral•lel als Alps, al regió del Franc Comtat. La ciutat més important de la zona, i capital del departament del Doubs, és Besançon, antiga ciutat que va ser molt important en temps dels romans i que mereix una visita. El país del comté el formen els departaments del Doubs, Jura i Ain. Des de Besançon es poden fer molts recorreguts en cotxe pels departaments del Doubs i Jura, per petites carreteres que van recorrent muntanyes i vinyes i pobles, cadascun amb la seva formatgeria, on es poden comprar i tastar els Comtés autòctons, a més del Morbier i del Bleu de Gex, els altres formatges produïts a la regió. També són molt reconeguts els seus vins (els blancs Côte de Jura i els vins d’Arbois), i embotits. També és possible arribar-se a alguna de les cases d’afinadors, que organitzen visites guiades a les seves caves i tastos dels seus formatges.

Imformació treta de: http://bloc.viavalia.com/

Historia de la pizza

La pizza té una llarga i complicada història. L'origen de la paraula "pizza" no és clar, apareix citat per primera vegada l'any 997 en llatí medieval. A Nàpols al segle XVI  s'anomenava pizza a un tipus de galette plana de pa.
En aquell temps la pizza s'utilitzava com un sistema de prova per saber si la la temperatura dels forns era l'adequada, era un plat de gent pobra que es venia als carrers i no era considerat una recepta de cuina. Abans del segle XVII  la pizza es cobria amb una salsa blanca que posteriorment va ser substituïda per l’oli, formatge, tomàquets o peix. El 1843 Alexandre Dumas (pare) va descriure la diversitat d'ingredients posats a sobre de la massa de pizza. El juny de 1889 , per tal d'honorar la reina consort d’Itàlia, Margarida de Savoia, el cuiner napolità Raffaele Esposito creà la "Pizza Margarida", una pizza guarnida amb tomàquets, mozzarella formatge i alfàbrega , que representaven els colors de la bandera italiana. Ell va ser el primer en incorporar formatge a la pizza. La seqüència exacta a través de la qual els gustosos pans plans medievals mediterranis van passar a ser les pizzes actuals no està del tot establerta.

A la nostra botiga podeu trobar tota classe de pizzes artesanals i si voleu també les podem fer al vostre gust.

Tenim deu varietats: pernil dolç, pernil dolç amb frankfurt, pernil dolç amb frankfurt i bacon, 4 formatges, pernil dolç amb formatge de cabra, pernil salat amb formatge de cabra, anxoves I tonyina, vegetals, pernil dolç amb pinya I pernil dolç amb xampinyons.

 

Tipus de pernil

Pernil serrà, de porc blanc.

El pernil Serrà prové de porcs blancs criats amb pinsos. El porc blanc es cria en diverses zones d'Espanya i la curació és típica de àrees com Salamanca, Terol, Andalusia i Extremadura. 

Pernil ibèric “pota negra”

El pernil ibèric procedeix de porcs de raça ibèrica, que per les seves peülles negres són anomenats "pata negra". De ibèrics hi ha de 4 tipus, el de enceball, el d'enceball extensiu, el de "recebo"i el de Gla (Bellota).

El pernil ibèric de gla "pota negra" , és la pota del darrera del porc ibèric criat en llibertat i alimentat amb glans. Curació superior a 36 mesos. Producte de màxima qualitat en pernil ibèric .